Mare vull ser casteller (especial concurs de castells 2008) (2- dimarts)

Alçar-me damunt teu i aixecar el braç,
D’aquí a la Victòria un pas,
D’aquí al fracàs,
Una caiguda en un instant.

Abraçar-te,
Descansar el braç al teu clatell
Sentir el pes damunt meu,
Sentir el pes damunt teu,
Sentir el pes damunt seu,
Deixar de sentir dolor a la pell,
I passar a olorar flaire de victòria,
Celebrar-te i canviar la historia!


Escoltar:



Inadaptats “Canviarem la historia”



En fi, quan diumenge vaig arribar a plaça vaig mirar amunt i de sobte l’anxaneta va alçar el braç i l’eufòria va esclatar en els verds. Aquella eufòria significava quelcom molt gran. Els periodistes entrevistaven el cap de colla i a mi se’m va encomanar una alegria estranya. Estranya per què tot i haver vist castells mai havia sentit quelcom estrany. I és que la mirada d’aquell infant alçant en braç i arribant a on desitjava em feia pensar que jo també podria arribar on desitjava. A la pura coneixença del saber ser alguna cosa. Quan vaig arribar a casa vaig informar-me sobre el concurs de castells i els de la camisa verda no tant sols havien guanyat sinó que havien tornat a fer historia. Però per molt que volgués ser casteller no mi veia capaç. Pensava en quina deuria ser la recompensa d’aquella anxaneta. I veient el públic he sabut la resposta. Però per què no? Podria provar-ho...

Anglesos fans dels verds (concurs de castells 2008)



Continuarà...