Contesta les enquestes setmanals perquè la historia avanci.
1- Vegueria on viu el protagonista = Penedès històric 2- Sexe del protagonista = Mascle 3- Edat del mateix = 20-25 anys 4- Orientació sexual = Bisexual 5- Color dels ulls = Verds 6-Nom= 7-Edat definitiva=
EL PROTGANISTA D'AQUESTA HISTÒRIA ÉS UN ÈSSER INVENTAT. AQUEST PER NARRAR LA SEVA PECULIAR HISTÒRIA INVENTADA FA UN BLOC QUE SEMBLA REAL... I DE FET POSTER ÉS L'ÚNIC CERT AQUÍ..
Aquesta nit ens hem de disfressar per que és haloween.... Patètic no? Un periodista exclamava que les eleccions a EEUU eren les eleccions a president del món. Mentre bevia coca-cola i menjava hamburgueses llogava pel•lícules de terror per passar una bella nit de terror. Les discoteques de la comarca demanen accedir a la sala terrorífica per si sola vestit de bruixa, fantasma o nena del exorcista.
Una alternativa: CASTANYADA ROCK 2008
-Strombers, La Gossa Sorda, Camarada Kalasnikov i Insershow:
Fa dies que no escric... No vull donar plaers artístics al notes del narrador. Algú que per escriure de ell mateix m’utilitza a mi. Un pobre desesperat que intenta trobar respostes. Ara busco respostes a la definició de megalòman narcisista que em va adjudicar aquell psicòleg de pamflet. Crec que el meu cas té relació amb el cas del comediant nord americà Andy Kaufam una persona que adquireix molts rols i personatges ficticis en tota una vida. Cadascú el coneix a la seva manera i el públic de la seva vida l’arriba a odiar, estimar i arriba a sentir llàstima per ell. Ho aconsegueix i aquest és el seu gran paper. La seva vida és la d’un actor que confonen amb un boig, un humorista, un masclista, un heroi, però sempre és un actor. Us recomano una pel•lícula basada amb la seva vida “Man on the moon”. Protagonitzada per Jim Carrey del director Milos Forman. Una brillant pel•lícula que podeu veure online aquí mateix:
(El servidor no et deixa veure el video sencer soluciona el rpoblema aqui o espera 120 minuts quan aquest t'ho digui: veient el video amb dues parts)
Escriuré més sovint si m’ho permeten les meves reflexions pictòriques amb les quals plasmo aquests dies de silenci. Un silenci que serveix per adonar-me de que potser sempre he tingut un nom, però ningú m’ha cridat mai.
Vull ser la hora que hem guanyat i malgastat aquest dissabte, I AVIAT VOLDRÉ SER UNA CASTANYA....
Narrant: Perdó... Vaig dir que no apareixeria però no voldria que un simple bloc se’m escapés de les mans. M’han trucat varies amigues dient-me que era un fill de puta. No es creuen que la història sigui un invent diuen que sóc jo perquè també vaig al psicòleg... I qui no? Collons que estem al segle de la psicosis. Ja tenim el resultat de les enquestes: El nostre personatges és un mascle de la Vegueria Penedès que té entre 20 i 25 anys. I ara direu que com jo.. però si s’assembla mi només és perquè et rallis al llegir aquest bloc i no vulguis tornar a entrar. A més jo no sóc bisexual (diria) i el protagonista sí. Ens assemblem amb el verd dels ulls i no sé si té un cosí collonut però jo sí. Gràcies pel comentari.
Per cert estic en deute amb gent que dona suport al bloc. Com la penedesfera o els confosos.
Utilitzeu la possibilitat d’escriure comentaris per PROPOSAR NOMS PEL NOSTRE PROTAGONISTA! Només cal que escriguis el nom que desitgis!
Una mica de música perquè sí: Naraina... Com descriure Naraina... a sí... a la caràtula apareix una cita interessant:
“ Existen unas (historias) tomadas de la realidad y procesadas por la inspiración, mientras otras nacen de un instante de inspiración y se convierten en realidad al ser contadas. Y hay historias secretas que permanecen ocultas en las sombras de la memoria (...)”
MEGALOMANIA: f. [LC] [PS] [MD] Mania de grandeses, de fer grans coses. Per entendre aquest bloc vaig explicar una frase cèlebre d’un psicòleg que s’anunciava als parabrises dels cotxes. El veig un cop al més i avui m’ha deixat anar que no estic aprenent res... Em va dir que no busqués el camí. I jo en comptes de deixar de buscar i centrar-me, he creat un bloc explicant la dèria. És llavors quan m’ha deixat anar: -Fas les coses perquè te les reconeguin. Intentes “abarcar-ho”tot i no pots. Quan no ho pots controlar tot: és llavors quan et deprimeixes. Ets - espero que no t’ho prenguis malament- un megalòman narcisista. MEGALÒMAN NARCISISTA!
Lo de narcisista ja m’ho havia dit una tieta psicodèlica en un casament que va acabar com el rosari de l’aurora. El seu home i jo vàrem representar una metàfora teatral en la qual jo era ell i ell era jo. Després de l’actuació mentre recollíem els aplaudiments va escopir al seu marit tot dient-li que era un narcisista. I va ser llavors quan girant-me a mi em va dir: “i tu també!”. Així que vaig arribar a casa li vaig preguntar a l’amic Google que cridés a tota mena de diccionaris on cercar la paraula:
1 m. [LC] [PS] Satisfacció de si mateix, complaença excessiva en les pròpies qualitats o obres. 2 m. [MD] [PS] Amor dirigit vers el propi jo o l’ideal del jo.
JO vaig pensar que JO no era així... JO mai he pensat amb mi mateix. JO sempre penso amb els del meu voltant...
Ara tinc por.. Perquè veig que penso amb els demés perquè aquests em reconeguin els fets.... Només utilitzo el “jo”.... Si no sóc portada del setmanari local no vaig a dormir tranquil. Me la pelo diàriament tot mirant-me al mirall. Enamoro a les amigues per enganxar-les del meu amor fingit i que admirin les meves poesies inexistents. Poesies copiades de pobres anònims del Internet global.
Avui no dormiré fins que el whisky em digui que tot el que ha dit el capullo sense bata blanca és mentida. Després intentaré corre’m sense pensar amb mi mateix i finalment dormiré. Quan sigui de dia el capullo del narrador d’aquest bloc escriurà que jo no existeixo i que sóc el seu invent.
Desprès de l’última entrada no crec que m’acceptin al club dels poetes morts. Vaig comparar la poesia amb 10 minuts d’una pel•lícula. Una descripció bastant absurda per algú que encara no s’ha posat mai a la pell d’un poeta. Vull ser poeta, però no crec que això sigui una cosa que pugui decidir suposo que hauré d’agafar un bolígraf i provar si la poesia cau sola. Però abans de fer aquest exercici m’he anat escolaritzant una mica amb el tema de la poesia. I us vull oferir poetes i poesies que a mi em fan trontollar, un pot trontollar d’emoció o simplement pel fet de no entendre res. Les coses que no entenem ens agraden. És com una pel•lícula de David Lynch que et creus que es bona perquè ho diuen els entesos, però en realitat per tu no és res més que una historia sense sentit. Llavors es quan ets sents inferior intel•ligentment i et tires al cinema comercial. Et masturbes veient una pel•lícula del Brad Pitt i vas a dormir plàcidament tranquil.
Avera si em trieu sexe d’una vegada i a poder ser un lloc decent on viure. Perquè això no és vida. Voltar pel món intentant ser algú quan ni tant sols tens un nom. Només una mena de bloc antidepressiu on algú que ni tant sols sóc jo escriu les seves dèries passades sempre per la fregidora.
Res anem al que anàvem si es que anàvem a algun lloc. Us parlava de poesia aprofitant la kinzena poètica de Vilafranca:
El primer poeta del qual us vull parlar ha vingut a altres kinzenes. És un poeta poc conegut. Bàsicament perquè els coneguts per la majoria son morts. La poesia actual duu per nom reggaeton.
El poeta és Joan Vinuesa. El seu últim llibre és “Alè per a un drac” i el poema en si no té títol i diu així:
Jo era un que ha sigut fins ara. Jo era aquell que ha escrit això. Jo sóc com un que sé que sap Que l’era i l’ara són un mateix Del sóc i el fer, On ja mai se sap si el jo De l’ara era, és o què. Jo era coses quan vaig ser I sóc on era quan les eres Eren somnis del seran. Jo era i sóc i si les coses Vénen, van o vindran Haurien de valer tant Com quan sent com són Mai se sap fins quan
He anat a un assaig, sí, però no he començat amb els verds ni tant sols amb els xicots, tampoc amb els falcons. He assajat amb els pastorets i en el moment del ball m’ha tocat pujar a sobre i tinc un esquinç al peu. Així que ni provar-ho això dels castells. Caure és perillós.
Total estant esquinçat m’he passat la tarda mirant una pel•lícula una vegada rere l’altre i us la ofereixo per vosaltres. L’han eliminat de les pàgines de cinema online, però us regalo els 10 increïbles minuts amb els quals comença la pelicula. És com escoltar una poesia:
Queda inaugurada una secció setmanal sobre cinema amb les meves dèries de voler ser tot un cinèfil.
Comencem amb la pel•lícula
Eternal Sunshine of the Spotless Mind Duració: 108 minuts Director Michel Gondry Guió Charlie Kaufman (Historia: Charlie Kaufman, Michel Gondry, Pierre Bismuth) Música Jon Brion Fotografia Ellen Kuras Actors Jim Carrey, Kate Winslet, Kirsten Dunst, Mark Ruffalo, Elijah Wood, Tom Wilkinson, Thomas Jay Ryan, Gerry Robert Byrne, Jane Adams, David Cross, Ryan Whitney Productora Focus Features Web Oficial http://www.eternalsunshine.com/
Gènere i crítica: 2004: Oscar: Millor guió original / Comèdia. Drama. Amor, Desamor i per què no ciència ficció. / SINOPSIS: Joel queda bocabadat i espantat al saber que la seva novia Clementine l’ha eliminat a ell de la seva memòria. Una fantàstica pel•lícula amb la qual pots plorar i riure al mateix temps. T’obliga a reflexionar sobre aquell espai on guardem tot allò que és important per a nosaltres. La memòria una joguina per manipular l’esser humà. I si no t’acabo de convèncer escolta simplement la banda sonora i cauràs atrapat.
Alçar-me damunt teu i aixecar el braç, D’aquí a la Victòria un pas, D’aquí al fracàs, Una caiguda en un instant.
Abraçar-te, Descansar el braç al teu clatell Sentir el pes damunt meu, Sentir el pes damunt teu, Sentir el pes damunt seu, Deixar de sentir dolor a la pell, I passar a olorar flaire de victòria, Celebrar-te i canviar la historia!
Escoltar:
Inadaptats “Canviarem la historia”
En fi, quan diumenge vaig arribar a plaça vaig mirar amunt i de sobte l’anxaneta va alçar el braç i l’eufòria va esclatar en els verds. Aquella eufòria significava quelcom molt gran. Els periodistes entrevistaven el cap de colla i a mi se’m va encomanar una alegria estranya. Estranya per què tot i haver vist castells mai havia sentit quelcom estrany. I és que la mirada d’aquell infant alçant en braç i arribant a on desitjava em feia pensar que jo també podria arribar on desitjava. A la pura coneixença del saber ser alguna cosa. Quan vaig arribar a casa vaig informar-me sobre el concurs de castells i els de la camisa verda no tant sols havien guanyat sinó que havien tornat a fer historia. Però per molt que volgués ser casteller no mi veia capaç. Pensava en quina deuria ser la recompensa d’aquella anxaneta. I veient el públic he sabut la resposta. Però per què no? Podria provar-ho...
Anglesos fans dels verds (concurs de castells 2008)
Això de tenir narrador propi m’omple d’esperança i ja començo a creure’m blocaire. Però la mare haurà d’esperar perquè ser blocaire no és cosa de dies sinó d’anys. Un bon blocaire no menja crispetes davant l’ordinador deixant greixos al teclat . O si? Tant se val.
Avui començo una llarga llista d’oficis i ocupacions perquè fins que no ho hagi provat tot no sabré mai que vull ser de gran. He començat a provar això de blocaire i omple, però no és remunerat, la mare diu que aquests els hauria de treure de la llista, però avui ha canviat de parer quan li he dit: “mare vull ser casteller”. Una llàgrima a lliscat del seu ull fins gairebé poder-se-la llepar. Què per què l’eufòria de ser casteller? Diumenge vaig anar al concurs de castells de Tarragona que es fa cada dos anys per Santa Tecla. I vaig començar a apreciar els castells no com a penedesenc ni tant sols com a català sinó com una manera d’entendre la vida. M’explicaré... No paro de donar voltes al món dels castells... Avui he començat un curs de fotografia de 6 hores setmanals. Una classe interessant, però el meu cap estava en un altre instant. Pensava en el precís moment en que l’anxaneta alça el braç i és proclamada la victòria.
Com a narrador d’aquest bloc em començo a acomiadar, a partir de dilluns només escriurà el protagonista fictici.
Què tenim? Tenim per oferir-vos una història d’històries. Tu podràs participar i explorar en tot el que faci el protagonista sense nom. Tu decideixes el seu nom.
Milers d’històries com si el mateix protagonista pogués tenir centenars de vides incloses tant sols en una igual de curta que la nostra. Aquest personatge segueix tants rumbs possibles per poder saber què vol ser de gran. És una pregunta que sempre es fa i que mai té resposta. O en té tantes que les ha de provar per verificar.
Diferents rumbs com aquell que es deixa portar fins demanar socors.
Per aquesta entrada trobem adient escoltar SOS de Macaco. Ell o ella necessita ajuda per saber quin és el seu camí adient en aquest món que t’obliga a marcar-te un sol camí.
Aquesta setmana simplement explicarem més coses sobre aquest peculiar projecte en un excés per frenar la meva creativitat que potser al final resulta ser nul•la i això dura quatre dies. O potser és l’adequada i dura + d’un hivern. Qui sap?
Escalfem Motors amb una cançó que té relació amb “mare vull ser”. Canviem el mama per un papa ens dediquem a torero i escoltem Albert Pla. Amb “Papa jo vull ser torero”.
Entradas
.jpg)